En Cala combatent, patriota i amic

Article d’Aleix Renyé | 19 desembre 2011

En Cala era un amic.  En Rafel -el meu fill gran, amic de les filles d’en Cala, la Marta i la Joana- em va telefonar per dir-me que s’havia mort. Abans que el militant, l’intel·lectual (ho era, i dels bons) o el combatent amb qui havia compartit tantes hores de risc i reflexió, va ser la imatge de l’amic que em posar el nus a la gola.L’amic amb qui les famílies respectives havíem compartit festes, aniversaris, naixements i gresques. A la foto que encapçala aquest escrit s’hi barregen les dues famílies, en una festa als anys 80 a Bao. La seva mare, jo mig amagat, la Regina Pla (la mare dels meus fills gràcies a la qual la família d’en Cala i jo ens vam instal·lar a Bao) Dolors Serra companya d’en Cala d’esquena parlant al meu fill Víctor, en Cala com a cap de taula, el bon amic Pere Manzanares i la meva germana Alba.

I en aquesta foto que compartim,  es pot veure que el lider independentista d’aquells anys d’incerteses i esperances -fundador de Terra Lliure, iniciador de Ràdio Arrels i de l’escola Arrels- no era pas el darrer a l’hora de fer gresca amb grans i petits. En Cala era un bon jan. La mainada l’estimava, i ell era d’una gran tendresa i amabilitat. Els meus fill l’adoraven.

Vaig conèixer en Cala el gener del 1981, en plena tempesta de neu. Vaig passar clandestinament la frontera per la muntanya, camí de l’exili, i qui m’esperava a la banda nord-catalana era ell. Havia nevat intensament i jo tenia hores de retard. L’home que m’esperava, amb aquella barba  negra fornida i aquella veu de falset, es pensava que ja m’havia quedat colgat per la neu i mort de fred, en algun revolt del camí fronterer. Em va portar a casa seva, al carrer del Camp de Mart del barri del Baix Vernet de Perpinyà on vaig trobar la seva dona, la Dolors Serra, de qui coneixia la cara ja que Barcelona havia estat plena de cartells demanant el seu alliberament de la presó espanyola, uns anys abans. La parella era, per a mi, una de les referències de l’independentisme combatiu en el que jo també estava implicat des la meva adolescència. Amb ells una nena acabada de néixer, la Marta. Durant uns mesos vaig viure en aquella casa, fent de mainadera de la Marta mentre ell era a Ceret treballant a la impremta del Courrier de Ceret i ella treballava com a bibliotecària al recentment creat (i actualment desaparegut) Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana de l’Ajuntament de Perpinyà. Eren anys de militància forta, compromesa, arriscada. Al sud amb Terra Lliure, al nord implicats en la creació de Ràdio Arrels on jo m’hi professionalitzaria com a periodista i ell en seria membre decisiu del comitè director, i en l’escola Arrels on les seves filles i els meus fills i filla han estat escolaritzats i han esdevingut amics.

Acabada al mateix temps, per en Cala i per a mi, la militància a Terra Lliure vindrien anys de complicitat a Arrels, és clar, i també amb la revista El Fiçó on el comitè de redacció es reunia a casa meva i de la Regina Pla cada dimecres. I amb els inicis de l’Associació Aire Nou de Bao i els Castellers del Riberal en els que -la veritat sigui dita- jo no hi vaig creure gaire i ell sí. El temps li ha donat la raó i el meu fill Rafel n’ha arribat a ser-ne cap de colla!

Opcions personals i professionals ens van allunyar els darrers anys. Podíem passar temps sense veure’ns tot i viure al mateix poble on els atzars de la petita i la gran història ens van conduir. Però amb en Cala ho sabíem, l’un i l’altre, que féssim el que féssim, triéssim cada u l’opció que triéssim,  hi havia una convicció comuna, una voluntat ferrenya d’arribar a aconseguir la independència de la nostra nació. Fent pinya als castells, dirigint el Casal, escrivint articles o imprimint llibres i, quan ha calgut, arriscant present i futur.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a la clínica on estava fent reeducació, a Sant Esteve del Monestir, on el vaig visitar després d’haver passar jo també per moments de salut ben delicats. Asseguts en un banc, amb la garriga i les vinyes de la nostra comarca d’adopció davant nostre, vam passar una tarda. Malalt, prim i  l’alè curt en Cala em deia que encara hi havia molta feina per fer. Es preguntava quin paper havíem de jugar gent com nosaltres en el nou procés independentista.  Coincidíem en el temor que aquest procés no tingués prou en compte que l’alliberament nacional ha comportat sempre, arreu del món, el patiment i el sacrifici -en major o menor grau- de la població. Coincidíem també en la preocupació per l’angelisme, bonisme i ingenuïtat de l’actual independentisme. Malgrat tot ell, més que jo, estava disposat -assegut en aquell banc a l’entrada de la clínica-  a ocupar el lloc que li pertoqués en la mobilització. Jo provava de dir-li que podia estar tranquil, que havia fet la feina que calia i que tot dos podíem estar prou contents d’haver passat el relleu. Que podiem estar orgullosos dels fills respectius i del que, al nord i al sud, havíem ajudat a construir. Però en Cala no podia estar-ne content i insistia que encara hi havia molta feina per fer.

En un país digne, algú com en Josep de Calassanç Serra i Puig, en Cala, mereixeria honors i reconeixements nacionals.

Advertisements

0 Responses to “En Cala combatent, patriota i amic”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s





%d bloggers like this: