Què és el PSANP? Resolucions de Fontpedrosa, 1976

psanpL’any 1976, a la vila nordcatalana de Fontpedrosa, es va redactar el document polític anomenat “Què és el PSANP?”, aprofundeix i concreta quina és la seua estratègia política i quins són els seus punts programàtics, entre els quals planteja per primera vegada la necessitat d’un poder militar.

”Què és el PSAN-P?”, sorgeix en un moment en què el moviment obrer i popular català pren novament l’ofensiva del combat per la liquidació de la dictadura i avança cada cop més, en el camí per la imposició d’una alternativa democràtica i popular.

Aquest llibret pretén, doncs, en primer lloc, d’ésser una eina de treball i de discussió al si del moviment obrer i popular català. No hem tractat, per tant, de donar aquí una exhaustiva declaració política de principis que demana molt més espai i un tractament més sistemàtic i aprofundit dels temes. Intentem, simplement, d’oferir uns esquemes que contribueixin a provocar i a aclarir el debat sobre les principals qüestions polítiques que interessen avui les classes populars catalanes de cara a organitzar-se i a mobilitzar-se cap a la conquesta dels seus objectius.

Constatem, a més, el grau elevat de confusió política que ha estat sembrat entre les classes populars catalanes sotmeses al duríssim bombardeig ideològic de la propaganda burgesa des de tots els mitjans d’informació, i a les farses ambigües de la política oportunista dels reformistes. Es parla, a tort i a dret, d’una manera totalment confusa de ”democràcia”, d’aconseguir ”les llibertats democràtiques”, etc.; de cop i volta tothom es confessa ”demòcrata” o es declara ”socialista”…

Aquest llibret voldria contribuir, doncs (dins dels límits imposats per la brevetat del text) a l’aclariment de les qüestions polítiques més fonamentals i a desemmascarar així les posicions confusionàries i oportunistes que les condicions polítiques actuals ajuden a proliferar.

Finalment, com a tasca important, aquests 10 punts haurien de cobrir un buit informatiu evident existent respecte al partit.

El Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional, dels Països Catalans (PSANP) no s’ha pas beneficiat d’una manera especial de la dita ”tolerància informativa” d’una premsa que presentant-se com a ”democràtica” té tendència a convertir-se cada cop més en un instrument de la política burgesa, i en un sedàs consciensciosament controlat de sigles i de programes.

El fet és que el nom del nostre partit ha ocupat més capçaleres a causa de la repressió que ha precedit i seguit la mort del dictador, i a causa de la seva pràctica revolucionària i internacionalista, que no pas com a conseqüència de les atencions de la premsa capitalista, que s’ha distingit, en general per les seves informacions confuses i tendencioses, malgrat els esforços individuals de molts treballadors de la premsa.

Aquest text és, doncs, també un aspecte més de la necessària ”presentació pública” del partit el qual no s’ha volgut doblegar al xantatge i a la farsa de les ”presentacions a la llum” en les cíniques condicions polítiques actuals: Fer ”brillar” una sigla sense denunciar “els crims de la repressió ni presentar amb tota claredat uns objectius polítics no és més que un mitjà per a augmentar més encara la confusió existent.

Fer ”brillar” uns noms, exhibir uns personatges, en les condicions actuals sense forçar les lluites i evitant els enfrontaments sense garanties serioses per a la seguretat i la continuïtat contra la repressió, no és més que un inútil papalloneig, un encarrilament curt de vista dins les Estretes Vies de la legalitat fraguista.

El PSANP defensarà sempre la sigla i el programa sense censures ni limitacions; parlarà de democràcia i de crims; de llibertat i de tortures i de presons; de socialisme i d’ explotació. l presentarà els seus homes al davant del combat per defensar els interessos populars i garantir la denúncia oberta de l’opressió i l’explotació.

I. El PSANP, un objectiu: la revolució socialista catalana

La Revolució Socialista Catalana és la transformació revolucionària de la societat dels Països Catalans. Representa l’alliberament de les opressions existents en la societat catalana, el canvi de les relacions d’explotació capitalistes, opressores, per unes relacions socials basades en criteris socialistes sorgits del poble organitzat.

La Revolució Socialista Catalana es realitza per mitjà de la lluita contra totes les formes d’opressió a la societat catalana i a tots nivells:

-Contra l’explotació econòmica i social del sistema capitalista (al treball, als barris, a les comarques…; contra les formes d’opressió concretes dels joves, de la dona . . .) .
– Contra les formes de dominació política amb què sotmeten els Països Catalans els Estats espanyol i francès, principals mitjans de dominació de la burgesia.
– Contra les formes d’opressió culturals i ideològiques, destinades a mantenir les formes d’opressió i de dominació.

Per al PSANP, la Revolució Socialista es realitza en el marc nacional dels Països Catalans. Cada estructura socio-econòmica exigeix un procés propi de transformació; la Revolució Socialista per a realitzar-se necessita, doncs, basar-se en un marc socio-econòmic coherent, producte d’un desenvolupament històric concret. A més a més cada realitat nacional requereix unes formes de lluita adequades. És per aquestes exigències, transformació de l’estructura, liquidació de tots els aspectes d’explotació capitalista i formes de lluita coherents amb la realitat, que prenem com a marc de lluita el de la nació catalana: els Països Catalans.

II. Per la conquesta de l’estat socialista català

Les conquestes revolucionàries de la classe obrera i les classes populars catalanes requereixen una estructura de poder polític que garanteixi la seva sobirania: un poder d’Estat.

És per això que plantegem com a mitjà imprescindible per a la realització de la Revolució Socialista, la construcció de l’Estat Socialista català.

La creació de l’Estat Socialista Català comporta la destrucció dels Estats capitalistes espanyol i francès, comporta el trencament de les relacions de dependència respecte aquests Estats. La Independència política, la plantegem doncs, com un mitjà que permet a les classes populars catalanes d’assumir el poder polític. És així que la independència política ha de representar el desenvolupament de les forces productives i de la cultura nacional popular catalana.

L’Estat Socialista Català no serà, doncs, una estructura burocràtica herència del poder burgès, serà el resultat d’un poder obrer i popular real, sorgit de les lluites, serà l’expressió de la capacitat d’organització de la societat segons criteris socialistes, per part de les classes populars.

Aquest Estat serà el que garantirà el procés de construcció de la societat socialista, el que obrirà el camí cap a unes autèntiques relacions solidàries entre les diferents nacions, un cop vençuda la resistència del capitalisme, i la seva ideologia.

III. La transformació revolucionària de la societat catalana

La Revolució Socialista té com a objectiu la transformació radical de les relacions socials capitalistes per unes noves relacions socials socialistes.

És per això que, contràriament als grups socialdemòcrates, socialistes-reformistes, i fins d’alguns que s’anomenen comunistes, la Revolució Socialista considerem que:

-no es pot limitar a un simple millorament de la producció econòmica.
-no és simplement una ”millor” administració del capitalisme.
-no és una ”democratització” electoralista del sistema polític capitalista.
-no és una ”ampliació de la participació del poble” sense canviar les relacions fonamentals d’explotació.

Per a realitzar la Revolució Socialista cal un canvi real de les estructures i de les relacions socials capitalistes; així representa:

-transformar les relacions de producció, acabar amb l’explotació sobre els assalariats, abolint la propietat privada dels mitjans de producció (maquinària de les indústria, fonts d’energia, propietat de la terra, primeres matèries…) i imposant la propietat i la gestió col·lectives pels treballadors mateixos.
-transformar en general les relacions econòmiques, basades en els interessos del capital i contràries als de les classes populars i que afecten a la planificació econòmica de la producció, del consum i dels serveis col·lectius als barris i a les comarques.
-transformar també tot el sistema de valors i criteris d’ordenació de l’actual societat, que serveixen a la burgesia per a mantenir la seva dominació. Per tant la Revolució Socialista farà evolucionar també les pràctiques socials referents a la família, el sexe, a les relacions inter-humanes, a la cultura, al saber, al temps lliure canviant-les de contingut i adaptant-les als interessos del poble organitzat.

IV. Els Països catalans marc nacional de la revolució socialista

El PSANP pren com a marc d’acció revolucionària el conjunt dels Països Catalans, constituïts per Catalunya-Principat, Catalunya-Nord, País Valencià i Illes, que formen una entitat nacional pel fet de compartir estructures socio-econòmiques i trets culturals.

La interferència dels Estats espanyol i francès (aquest sobre Catalunya-Nord) han dificultat el procés normal de cohesió de la societat catalana. És especialment a partir del segle XVIII que les forces d’ocupació de l’Estat francès (1659) i de l’Estat espanyol (1714-1717) destrueixen les classes dominants, institucions i intel·lectualitat dels Països Catalans i imposen els seus mecanismes de dominació.

Malgrat aquestes interferències polítiques la cohesió dels Països Catalans es veu cada cop més reforçada: va augmentant més i més la interrelació entre unes estructures econòmiques semblants i es produeix paral·lelament un procés d’unificació cultural progressiva.

Els Països Catalans no són simplement el marc d’una acció culturalista malgrat les confusions que intenten introduir els oportunistes i ”catalanistes d’última hora”. Són un marc nacional, el marc de les transformacions revolucionàries.

I vers aquest objectiu, cal que els Països Catalans, partint de les diferències reals existents, avancin cap a la seva unió.

Tenir present els objectius revolucionaris superant els oportunismes, vol dir saber saber plantejar amb perspectiva tota la lluita actual així com les conquestes parcials de poder (autonomies per a cadascuna de les zones, etc.), vol dir aplicar correctament els principis d’autoorganització nacional: particularment l’autonomia de les organitzacions de massa de cadascun dels Països Catalans, i la necessitat de l’existència d’un partit socialista revolucionari per al conjunt dels Països Catalans.

V. La classe obrera i les classes populars protagonistes de la revolució. La lluita de masses

Entenem que la classe obrera és el conjunt dels treballadors assalariats sotmesos a l’explotació capitalista i desproveïts com a classe de tot accés a la gestió de l’economia i als mecanismes de poder polític i ideològic; considerem que la classe obrera immigrada forma part integrant de la classe obrera catalana pel fet que uns interessos objectius els oposen contra un mateix enemic comú i els uneixen en la perspectiva de la construcció de la Societat Socialista Catalana.

Incloem també dins les classes populars els sectors de les altres capes socials que conflueixen amb la classe obrera en la lluita contra el capitalisme i en la perspectiva del socialisme.

El protagonisme de la Revolució Socialista Català correspon a les classes populars, encapçalades per la classe obrera ja que únicament aquestes classes explotades tenen un interès com a tals a destruir el sistema de producció capitalista i a realitzar les transformacions econòmiques, polítiques i socials del socialisme. La Revolució Socialista Catalana no és, doncs, pas obra d’un partit sinó de tot el poble: de la classe obrera i de les classes populars organitzades en lluita pel seu alliberament.

Perquè el moviment obrer i popular català avanci en la realització de la Revolució Socialista Catalana, la lluita de masses, lluita del poble organitzat a tots els sectors, ha de tenir com a objectiu el desvetllament de la consciència de classe i nacional, la potenciació de la capacitat de resistència enfront del capitalisme i la creació d’un poder popular basat en les organitzacions obreres i populars. Cal, doncs, potenciar les organitzacions obreres i populars convertint-les en plataformes de resistència amb consciència clara de les transformacions que cal realitzar a cada front de lluita i a nivell de la societat.

VI. Les formes d ‘organització de les classes populars. El moviment obrer i popular d’alliberament

Perquè la classe obrera i les classes populars catalanes avancin en la realització de la Revolució Socialista Catalana, cal que el treball de masses s’organitzi de manera adequada per a garantir la direcció anticapitalista i la creació de formes de poder obrer i popular. Cal que el ”moviment obrer i popular català” s’estructuri com a ”Moviment obrer i popular d’Alliberament” d’acord amb les línies generals següents:

-Impulsió de les lluites de masses a nivell de la producció, basades en la lluita contra l’explotació i contra els criteris capitalistes de l’organització de la producció i de la societat i per la imposició dels criteris obrers i socialistes d’organització de la producció i de la societat. I també lluites de masses a nivell del front local (barris i comarques), lluita contra els criteris capitalistes del consum, caràcter de les inversions col·lectives, de les pressions ideològiques…
La lluita de masses en aquests sectors s’enfronta directament amb els interessos del capital i constitueix la base de la resistència anticapitalista i de l’organització del poder obrer i popular; poder obrer i popular que s’estructurarà en la mesura que les organitzacions de massa esdevinguin òrgans de poder real de les classes populars.
-Impulsió de la lluita en funció dels interessos de la classe obrera i de les classes populars en aquells sectors sectors de l’aparell del sistema (quadres d’ensenyament, de sanitat… tècnics, professionals i intel·lectuals en general), que són encarregats del manteniment de la producció; dels mecanismes de reproducció del sistema. No és pas a través de la simple organització professional corporativista sinó a partir de la crítica de la funció social del propi treball que una part d’aquests sectors poden impulsar de manera adequada les pròpies lluites i realitzar funcions auxiliars importants respecte al moviment obrer i popular.
-Impulsió del coneixement de la realitat i de la lluita ideològica a nivell de les activitats culturals de propaganda. El culturalisme i la simple activitat personalista i testimonial dels intel·lectuals no serveixen més que als interessos conservadors de la burgesia.

És només a partir de l’organització de les tasques culturals com a eines de coneixement de la societat i de la seva transformació que la cultura es fa un element d’impulsió de la Revolució Socialista Catalana.

VII. La necessitat d’un poder militar

La Revolució Socialista Catalana significa la presa del poder per les classes populars catalanes, presa aconseguida a través de la lluita. És una presa del poder social, econòmic i polític, és per tant una presa de poder militar.

La burgesia assegura els seus interessos de classe per mitjà d’un aparell repressiu (Policia, Guàrdia Civil, exèrcit…); tota victòria sobre la burgesia passa per un enfrontament a diferents nivells amb aquests aparells de repressió. Cada victòria parcial de les classes populars, i la mateixa presa del poder, cal que siguin assegurades per una estructura de força: per una estructura militar popular.

El moviment obrer i popular necessita, doncs, un poder militar que:

-defensi les conquestes populars
-ataqui l’aparell de dominació de l’Estat capitalista.

La realització d’una lluita militar depèn únicament de la situació organitzativa del moviment obrer i popular i de les condicions polítiques de cada moment.

La creació d’un poder militar afebleix el poder coercitiu de les classes dominants, obre pas a nous camins en la lluita revolucionària de les classes populars.

VIII. L’internacionalisme: la nostra pràctica internacionalista

la Revolució Socialista Catalana no és un procés aïllat, és la forma concreta que pren als Països Catalans la lluita a nivell internacional pel socialisme; la realització de la Revolució Socialista Catalana es troba, doncs, estretament lligada a aquesta lluita. És per això que l’internacionalisme proletari esdevé per a tot partit revolucionari un element importantíssim de la seva pràctica.

El PSANP concep l’internacionalisme proletari com el que es construeix a partir de la coordinació de les lluites que duen les classes populars a cada nació. En el camí de la construcció de l’Estat Socialista Català estem obligats d’una manera més immediata a coordinar-nos estretament amb la resta d’organitzacions revolucionàries interessades en un mateix objectiu: la destrucció de l’Estat Imperialista Espanyol. Dins d’aquesta línia internacionalista el PSANP ha establert estrets lligams de col·laboració teòrica i pràctica amb les organitzacions revolucionàries basca ETA Euskadi ta Askatasuna i gallega UPG (Union do Pobo Galego).

El caràcter internacional actual de la producció capitalista que es manifesta en la penetració i el domini brutal dels grans monopolis Supraestatals exigeix una estreta coordinació de les lluites pel socialisme a nivell internacional. En una primera fase existeix la necessitat de coordinació de les lluites que es porten al si dels Estats capitalistes europeus, per la seva destrucció i la construcció de l’Europa Socialista de les nacions. És per això que a Europa l’internacionalisme proletari pren una significació especialment important per als partits revolucionaris de les nacions oprimides. En aquest sentit la nostra pràctica internacionalista s’ha traduït en el treball i els avanços realitzats a través ne la CARTA de BREST, organisme que ha començat a establir una estratègia comuna dels moviments d’alliberament nacional a Europa, integrat per les organitzacions: UDB (Unió Democràtica Bretona), IRM (Moviment Republicà Irlandès), UPG (Unió del poble Gallec), HAS (Partit Socialista Basc), CG (País de Gal·les Roig), ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors), juntament amb el PSANP. Com diu la declaració i inicial de la CARTA de BREST: ”l’internacionalisme no significa la negació de l’existència dels diferents pobles sinó la germanor i la igualtat de tots el pobles del món”.

IX. L’alternativa democràtica en el camí del poder popular català

En els Països Catalans del Sud (Catalunya-Principat, País Valencià, Illes) el PSANP considera que per liquidar la dictadura i assolir un poder popular català, els objectius actuals són:

-Destruir l’aparell de la dictadura, com a única garantia de la desaparició irreversible del règim: dissolució de la Brigada Politico-Social, Policia Armada, Guàrdia Civil; dissolució de les institucions repressives exigint responsabilitats als seus membres més destacats en la repressió; disssolució dels tribunals especials civils i militars; el sanejament de l’exèrcit i de l’administració.
-Avançar en les conquestes del poder obrer i popular català, exigint la llibertat de TOTS els presos polítics sense exclusions de cap mena, retorn dels exiliats, i l’extensió de la llibertat per a tot el poble sense restriccions, limitacions ni privilegis (en els mitjans d’expressió, en les formes d’organització del poder popular…).
-Autogovern català, concretat en la promulgació d’estatuts d’autonomia per a Catalunya-Principat, País Valencià i Illes, estatuts que siguin expressió de les conquestes populars catalanes.

Els mitjans per assolir aquests objectius són l’organització popular canalitzada a través d’Assemblees Nacionals i Populars; nacionals, perquè han d’ésser expressió de l’autoorganització del poble català; i populars, perquè han d’ésser uns òrgans de lluita i l’expressió política de les classes populars.

Això vol dir que organismes com l’Assemblea de Catalunya al Principat, el Consell Democràtic del País Valencià, etc. han d’afermar el seu caràcter de representació de les classes populars fins a arribar a ésser autèntiques Assemblees Nacional Populars.

L’organització és l’element clau del poder obrer i popular. La ruptura democràtica, necessita, a més, uns mecanismes que accelerin el trencament.

-a nivell polític general governs provisionals sorgits de les assemblees nacional-populars de cadascun dels països i lligats a elles, que plantegin les tasques de trencament i concretin el programa polític democràtic amb mesures econòmiques i socials a aplicar immediatament.
-a nivell del moviment obrer, la construcció del sindicat de classe, trencant l’actual estructura de la CNS i creant una nova organització, de classe, única i autènticament representativa.

Per posar les condicions d’impulsió de les lluites per la liquidació de la dictadura i de consecució d’un programa polític que garanteixi les conquestes populars, el PSANP treballarà perquè totes aquelles organitzacions polítiques compromeses en un treball d’organització del poder popular conflueixin cap a la formació d’un front que plantegi clarament un programa mínim immediat de conquestes populars referents al control de la producció, a la situació agrària, a les inversions col·lectives, a l’ensenyament…, i que impulsi unes formes organitzatives adequades del poder popular (Assemblees Populars als barris i a les comarques…).

X. Provisionals en el camí d’un partit socialista revolucionari dels Països Catalans

La realització de la Revolució Socialista als Països Catalans necessita d’un partit socialista revolucionari, sorgit de les experiències de lluita de les classes populars dels Països Catalans, i per tant capaç de dirigir i orientar les lluites de les masses. La tasca de creació d’aquest partit no és exclusiva doncs d’un sol grup, és una tasca lligada a l’ascens de la consciència i l’organització de les classes populars.

Som PROVISIONALS, doncs, en el procés cap a la constitució d’aquest partit socialista revolucionari dels Països Catalans.

Aquest partit socialista revolucionari dels Països Catalans:

-no serà un ”partit de masses” més preocupat de disciplinar i aplegar les masses sota les seves posicions que no pas d’organitzar-les pels seus interessos propis.
-no serà un partit limitat a les ”tasques electorals” en el marc d’una democràcia burgesa, sinó orientat cap a la transformació revolucionària de la societat.
-no serà un partit ”ideologista” només ocupat de defensar una ideologia ”purista” que d’elaborar una teoria revolucionària útil a la lluita de les classes populars.
-no serà un partit de simples adherents, sinó de militants revolucionaris.

Aquest partit socialista revolucionari ha d’ésser, doncs, essencialment un instrument útil per a la lluita de les classes populars catalanes per al seu alliberament. Ha d’ésser:

-un partit d’avantguarda, amb capacitat d’orientar i dirigir els moviments de massa. Amb capacitat d’organització popular.
-un partit amb una teoria revolucionària que sobre la base de les tesis fonamentals del marxisme avanci en el coneixement de la realitat i amb capacitat d’ésser aplicada a les tasques de la Revolució Socialista Catalana.
-un partit que passi a l’acció directa en defensa dels interessos populars i contra l’aparell repressiu dels Estats.
-un partit, per tant, realment compromès en la destrucció de la societat capitalista i dels Estats espanyol i francès, i en la construcció de la societat socialista dels Països Catalans.

La construcció d’un partit socialista revolucionari dels Països Catalans és una tasca urgent on han d’estar compromesos tots els revolucionaris catalans. La lluita serà llarga i només ha fet que començar, però la victòria de les classes populars catalanes en la lluita pel seu alliberament és segura.

Bibliografia

L’obligada brevetat d’aquests 10 punts fa necessari per a un coneixement més aprofundit de la teoria del PSANP una lectura -i més que la lectura la discussió amb militants de l’organització- dels documents més importants des de la seva creació, (el març del 1974), a més del seu portantveu LLUITA. Per això oferim una bibliografia abreujada que comprèn des del primer text important de reflexió sobre les tasques de la revolució socialista, fins a un text de propera aparició de més àmplia definició política del partit.

Les tasques de la revolució socialista als Països Catalans. maig 1974
El fenomen nacional. desembre 1974 (tercera edició-març 1976).
Aproximació a la història dels Països Catalans. gener 1975
Cap a l’alternativa democràtica. març 1975.
Declaracions conjuntes d’ETA-PSANP-UPG. maig 1975 i novembre 1975 .
Resolucions critiques del PSANP entorn de la convergència socialista. juny 1975
Per la liquidació de la dictadura. gener 1976 .
Per una definició política del PSANP. (de propera aparició).
Per la revolució socialista d’alliberament nacional!!
Països Catalans, abril de 1976
Anuncis

0 Responses to “Què és el PSANP? Resolucions de Fontpedrosa, 1976”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s





%d bloggers like this: