Crítica de Jordi Ambròs, amic del Cala i director del programa ‘El documental’

Jordi Ambròs, director del programa “El documental” (TVC). Va conèixer en Cala de prop, bons amics al llarg del temps.

Ambros 2

La projecció del documental “Llavors de llibertat. Cala i la generació oblidada” (2013) ens ha deixat molt bon gust de boca. En David Andreu i en Josep Sabaté, dos realitzadors de l’última fornada, s’havien marcat un repte compromès per a estrenar-se i se n’han sortit “amb nota”. Amb nota alta.

No era fàcil tornar a incidir en un tema i en un personatge que ja compartien protagonisme destacat en dos treballs relativament recents: “Terra Lliure, punt final” (2007) i “Retorn a la terra lliure” (2008). Amb objectius i estils ben diferents, les tres propostes tenen en comú que al darrere hi havia la iniciativa implicada d’equips joves realitzant el seu primer treball, una “opera prima”. Gent interessada a conèixer i a donar a conèixer.

La coincidència, interès de gent jove, no sembla casual. Sense saber què van fer en Cala i els seus companys successius (múltiples i canviants) a partir dels anys 70, no es podria entendre de manera completa la força social de l’independentisme en l’actualitat. En “Cala”, i els altres, són un referent per a les noves generacions, un referent guanyat a pols.

Atenta al que ja s’havia fet, aquesta nova incursió  ha sabut  evitar reiteracions i ve a complementar les anteriors. Als qui vam tenir la sort de conèixer en “Cala” no ens va sorprendre que ho intentessin. Sabíem que un home de la seva talla (la humana tan gran com la corporal…) tenia prou pes per a continuar explorant-lo i per a continuar descobrint-ne facetes que encara eren a l’ombra. Però ens plantejava dubtes el resultat, especialment perquè s’hi embrancaven en un moment difícil per poder comptar amb prou finançament. Han estat capaços de superar l’adversitat gràcies a un “crowfunding” de mínims, a diverses complicitats a banda i banda dels Pirineus i, sobretot, posant-hi hores, moltes ganes… i talent primerenc.

Amb encert, articulen el seu relat en tres fases que tan formalment com temàtica  funcionen amb autonomia però de manera equilibrada, amb transicions gairebé imperceptibles.

La primera part és la de caire més pròpiament documental. Hi plantegen els anys de formació, els brots incipients, l’aparició de petits grups joves que s’inspiraven en l’anticolonialisme combatiu de caire marcadament social post 68. Ho evoquen amb arxius i amb algunes recreacions ben perfilades, insinuacions de to natural, sense afectació. Apunts  que reviuen aquells moments i que serveixen de contrapunt al discurs de les entrevistes.

Més endavant, per cobrir el període que va de finals dels anys 70  fins a ben entrats els 80,  flexionen  cap al reportatge documental. Incrementen la presència  de les declaracions i, amb tractament convencional, s’acosten a l’informe periodístic efectiu. Hi importa el debat polític, la doble dimensió personal i col·lectiva de l’activisme arriscat, la crònica en clau interna  i, finalment, la reflexió, el balanç de tot plegat.

L’últim bloc, el que arriba fins ara mateix, se centra en els anys, llargs i fecunds, del tàndem Cala-Dolors Serra i els seus nous col·legues nordcatalans. S’hi mostra com, remant amb entusiasme i esforç, a contra corrent, un grup originàriament reduït canvia  la realitat i hi deixa empremta. Aquí, el treball vira cap a l’ “àlbum  de família” (en sentit ampli) i combina memòria, proximitat i calidesa.

Una tendresa que s’expressa obertament, ja lliure de necessitats narratives, als crèdits finals.  El seguit de fotos d’en Cala, disposades  amb traça, s’acaben convertint en un epíleg amb sentit propi. Fins ara el presentaven com a “un de tants”, com a ell, i als seus, li hauria agradat que el recordessin.  Però calia destacar el qui ha estat  catalitzador del documental. Un homenatge.

El treball, en conjunt, és ben travat. Hi ajuden tres elements formals que li donen unitat: el cercle d’entrevistats (pocs, de pes i gairebé tots transversals), el grafisme (sempre de segell acurat) i una bona banda sonora que, sàviament modulada, aporta personalitat.

Hi ha, a més, un darrer detall de fons. En David Andreu i en Josep Sabaté s’acosten al Cala i al seu món amb devoció respectuosa, amb ànima, i transmeten emocions.

Les ovacions rotundes i sostingudes a les estrenes de Perpinyà i Barcelona van ser-ne un mirall eloqüent. Se les mereixien tots dos, els retratats i els retratadors.

Advertisements

0 Responses to “Crítica de Jordi Ambròs, amic del Cala i director del programa ‘El documental’”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s





%d bloggers like this: